LA LÍRICA PROVENÇAL

La lírica provençal és la poesia escrita pels trobadors en llengua vulgar occitana durant els segles XII i XIII. Es tracta de la primera manifestació culta en una llengua romànica i una de les bases més importants de la lírica europea. El seu centre de producció i desenvolupament és Occitània, on va aparèixer a final del segle XI i d'on s'estengué, a causa del seu immens prestigi, a tot l'Europa occidental.

Occitània no és en absolut una entitat política unitària: està dividida en una sèrie de petites entitats polítiques (comtats, vescomtats,...). És un país amb una llengua i amb una cultura comunes , però no sota el mateix poder. Els comtats de Tolosa i de Provença són els més importants. Hi havia, per aquest motiu, algunes rivalitats entre ells. Altres comtats eren Foix, Gascunya, Bas, Castellvell,...

Des del segle X fins al XIII, els comtats catalans (al sud dels Pirineus) no duen a terme cap expansió peninsular, cosa que sí feia Castella. Els catalans miren cap al nord, no per dirigir-hi una acció militar, sinó més aviat per mantenir i reforçar relacions diplomàtiques amb els comtes occitans: estrènyer vincles, negociar, convenir matrimonis, etc.

La penetració d'aquesta literatura a Catalunya va ser tan decisiva que els poetes catalans no únicament n'adoptaren els temes i l'estructura, sinó que, fins i tot, se serviren de la llengua. De manera que als Països Catalans el provençal o occità serà des del segle XII la llengua de la poesia culta. Haurem d'esperar Ausiàs March, al segle XV, per trobar un poeta pur, que escrigui només en català. Per quines raons aquesta poesia va ser tan reeixida a Catalunya?

Les afinitats entre Catalunya i Occitània es poden resumir en cinc apartats:

1. Per proximitat geogràfica. És una raó òbvia i de pes, sobretot si tenim en compte quins eren els països que vorejaven les fronteres d'aquestes dues nacions: els musulmans de la Península al sud, Castella a l'oest i França al nord.Del cantó intern, no s'ha d'oblidar que existia una configuració geogràfica i administrativa de fragmentació i disgregació molt semblant entre Catalunya i Occitània, que a més les afeblia davant el taranna expansionista de Castella i de França.

2. Per raons polítiques. D'ençà que Catalunya s'allibera dels lligams vassallàtics del regne franc i assoleix la independència durant el segle X, les relacions entre els comtes d'ambdues parts dels Pirineus s'intensifiquen. S'estableixen vincles matrimonials entre les famílies més poderoses dels dos països per tal de preservar el patrimoni i d'engrandir les propietats i el prestigi. D'aquesta manera, alguns nobles catalans arribaren a posseir terres a banda i banda de la serralada pirinenca que els permetia alhora controlar-hi el flux de mercaderies. El comte de Barcelona i rei d'Aragó Ramon Berenguer III es casà amb Dolça de Provença, comtat occità de gran volada. I el seu net Alfons I, en heretar Provença i esdevenir, així, vassalls seus un bon nombre de trobadors, va adonar-se del gran valor de difusió d'idees polítiques que aquesta pràctica implicava.

3. Per causes econòmiques. Era bo que hi hagués unes bones relacions diplomàtiques entre les dues zones a fi de facilitar el trànsit de productes a través dels Pirineus. Es tractava d'una ruta comercial molt important tant per als dos països implicats com per a la resta de nacions emergents, ja que pels comtats es transportaven mercaderies de primera necessitat des del sud peninsular i també des del centre d'Europa.

El segle XI es consolida a Catalunya una classe mercantil que es dedica al comerç. Aquests mercaders anaven a terres musulmanes i exportaven una part dels productes a Occitània. En canvi, Occitània es caracteritzà per la producció de teixits i de draps: una part era per al consum intern i una altra per exportar a Catalunya.

També es practicava la ramaderia transhumant per ambdós territoris.

4. Per paral·lelismes socials. El feudalisme era el sistema d'organització social i política comuna a les dues nacions. Hi havia uns vincles de dependència feudal entre tots els estaments del tipus senyors-pagesos, amb esquemes molt semblants.

5. Per motius culturals i lingüístics. La llengua catalana i l'occitana són les dues llengües romàniques més semblants. Les afinitats acabades d'esmentar, i d'altres aspectes com els costums quotidians i la pràctica religiosa, el cristianisme i l'heretgia càtara ben estesa al País d'Oc, facilitaren l'expansió dels trobadors arreu de l'Europa occidental de l'època i la impregnaren del seu modus vivendi i del seu refinament cortesà.

Es tracta d'una poesia escrita en una llengua supradialectal, una mena de koiné, producte d'una voluntat comuna d'expressar-se poèticament en una forma que depura i generalitza la llengua parlada. La simultaneïtat d'aquests tres factors la distingeix de la producció dels anteriors poetes cultes en llengua llatina; de l'èpica, els texts més antics de la qual es remunten al segle anterior; i de la lírica popular, d'autor anònim.

Amb tot això, fa que no tingui res de sorprenent que el 1166 Alfons I, comte de Barcelona i rei d'Aragó, en heretar Provença i esdevenir, així, vassalls seus un bon nombre de trobadors provençals, adonant-se de la gran valor de difusió d'idees polítiques que té el sirventès i, en general, la poesia en llengua parlada, es convertís en protector i encoratjador del moviment líric romànic, en aquells moments el més important, i conreés, ell, esporàdicament, la poesia en provençal; mercès al seu exemple foren abundosos els homes nascuts a Catalunya que versificaren en llengua provençal, els quals es veieren obligats a aprendre-la, com ho demostra l'existència de Las rasós de trobar, de Ramon Vidal de Besalú, que és el primer tractat gramatical i preceptiu escrit en qualsevol llengua romànica.

La història de la lírica catalana començà, doncs, com una província de la lírica provençal, tant en la temàtica i en l'estil com en la llengua i en la versificació, forta empremta que la caracteritzarà fins ja entrat el s XV. Des de mitjan s XII apareixen a Catalunya dos tipus d'escriptors que, en una certa mesura, persistiren durant tota la literatura medieval: el gran senyor que conrea la literatura per interès personal, de vegades polític, o perquè creu que això és un ornament necessari al seu estament (Guillem de Berguedà o Huguet de Mataplana), i l'autèntic professional de les lletres, o sia el qui fa literatura per guanyar-se la vida (com Cerverí de Girona o Pere Salvatge, ambdós a sou de la corona).

La literatura trobadoresca és integrada per un corpus d'unes 2.500 poesies escrites durant els ss XII i XIII per poetes nascuts a la Gascunya, al Llenguadoc, a Provença, a l'Alvèrnia i al Llemosí, als quals molt aviat s'afegiren poetes del nord d'Itàlia i de Catalunya. La llengua en què són escrites aquestes poesies, l'occità —o provençal, segons alguns autors—, presenta una uniformitat molt notable i relativament pocs trets dialectals, malgrat la diversa procedència dels poetes que hi versifiquen. Es tracta, per tant, d'una poesia escrita en una llengua supradialectal, una mena de koiné, producte d'una voluntat comuna d'expressar-se poèticament en una forma que depura i generalitza la llengua parlada. La poesia trobadoresca, doncs, es caracteritza perquè és escrita en llengua vulgar, entesa per tothom, és lírica i és obra d'individus d'identitat coneguda. La simultaneïtat d'aquests tres factors la distingeix de la producció dels anteriors poetes cultes en llengua llatina; de l'èpica, els texts més antics de la qual es remunten al segle anterior; i de la lírica popular, d'autor anònim.

El caràcter eminentment cortesà d'aquesta poesia coadjuvà al fet que adquirís prou flexibilitat per a ésser cantada davant auditoris prou llunyans entre ells —fet sense cap equivalent en la prosa respectiva d'aquestes mateixes regions lingüístiques—. La poesia trobadoresca, a la qual accedim mitjançant la lectura, no fou concebuda per a ésser llegida sinó per a ésser escoltada. Cal tenir sempre ben present que les poesies dels trobadors eren un tot indestriable de les melodies que les acompanyaven. El poeta, anomenat trobador, componia la lletra i la música de les diverses peces que després havien d'ésser divulgades mitjançant el cant pels joglars. De fet, els mateixos cançoners que n'han conservat els texts duen també la notació musical d'alguns d'aquests poemes.

La lírica trobadoresca és, per tant, una poesia d'una considerable perfecció formal, tant en allò que afecta l'estrofisme, mesura dels versos i rima, com en allò que fa als mitjans expressius i les imatges poètiques. Aquest afany preceptiu es traduí en l'aparició, al començament del s XIII, dels primers tractats poètics en occità destinats a fornir el trobador de normes i regles de tipus estilístic, gramatical i versificatori.

Quant a la versificació, la poesia occitana es basa, com les altres llengües romàniques, en el nombre de síl·labes del vers i en la rima, còmput que no tolerava la més petita infracció. La rima —rim o rima, segons els trobadors i tractadistes— és rigorosament consonant, amb identitat total de vocals i consonants a partir de l'accent. L'estrofa, anomenada cobla, és una unitat mètrica i alhora melòdica amb un nombre de versos i una situació de rimes determinada que es repeteixen al llarg de la composició poètica. La darrera estrofa rebia el nom de tornada, més breu que les cobles anteriors, on el trobador feia consideracions generals finals sobre el tema de la poesia i on sovint hi havia l'endreça (dirigida a la dama, al protector, a un altre trobador, etc).

Fent atenció al contingut, en la poesia trobadoresca es poden destacar diversos gèneres; la cançó, el vehicle més important de la poesia trobadoresca; el sirventès, gènere que servia per a expressar la ira, l'atac virulent, la polèmica literària o el discurs moralitzador del poeta; el planh o lament fúnebre per una persona estimada; l'alba, gènere que descriu l'enuig dels enamorats que, havent passat la nit junts, s'han de separar en despuntar el dia; la pastorel·la, diàleg amorós entre un cavaller i una pastora en ple camp; els gèneres que concerneixen el debat i el diàleg entre els trobadors; a part el sirventès, trobem la tençó, el partiment o joc partit, el tornejament. Però també hi ha gèneres condicionats bàsicament per la versificació o l'estructura del poema; la balada i la dansa, cançons per a cor i solista, aptes per a ésser ballades; o gèneres que es distingeixen per llurs característiques melòdiques, com l'estampida o el descort.

La convenció literària principal que aporta la literatura trobadoresca és la de la fin'amors, verai'amors o bon'amors, un codi de galanteria i de cortesia, que de fet pot ésser llegit com una complexa transposició de les relacions de vassallatge de la societat feudal a la relació amorosa entre el trobador i la seva estimada, tot això és l’amor cortès*.

La poesia trobadoresca és històricament la primera mostra de literatura d'alta exigència artística en llengua vulgar que sorgí a Europa i la seva influència sobre la cultura occidental ha estat molt important: de fet, encara avui la lectura dels trobadors és ben palesa en l'obra de poetes com J.V.Foix o Joan Brossa. Els trobadors occitans foren coneguts molt d'hora a Catalunya i ben aviat els poetes catalans s'hi integraren perfectament, de tal manera que la poesia catalana culta nasqué com una província de la lírica occitana. Els vincles històrics que, des d'Alfons I, unien Catalunya amb el País d'Oc facilitaren aquesta relació. S'ha pogut identificar una vintena llarga de trobadors nascuts en terres catalanes al llarg dels ss XII i XIII, és a dir, mentre tingué vigència la literatura occitana clàssica. Alguns d'ells —com Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona— s'hi situen amb categoria de figures culminants; d'altres —Ramon Vidal de Besalú, Jofre de Foixà— són autors d'importants tractats de gramàtica i de retòrica en occità; i fins i tot diversos reis de la dinastia catalana —Alfons I, Pere el Gran, Jaume II, Frederic de Sicília— ens han deixat senyals, més o menys valuosos, de llur afecció per l'art trobadoresc.

(*)L’amor cortès

Concepció de les relacions amoroses sorgida en la societat cavalleresca occitana i que constitueix l'element bàsic de la poesia trobadoresca desclosa al s XII dins la literatura occitana. Entès com un vassallatge feudal al servei de la dama, l'amor cortès constituí una original aportació de l'edat mitjana a la cultura del món occidental, puix que els seus esquemes haurien estat impossibles per al pensament llatí clàssic. D'acord amb aquesta concepció feudal, la dona és tractada de midons (meus dominus, 'el meu senyor') i el poeta s'anomena a si mateix om ('home'), és a dir, vassall. El mot servir (actitud del vassall respecte al senyor) adquireix el sentit de fer la cort a l'estimada. L'enamorat, igual que l'aspirant a cavaller, ha de passar per les diferents etapes de l'aprenentatge: començarà, doncs, com a tímid sospirant (fenhedor); s'atrevirà, més tard, als precs (pregador); passarà a l'estadi d'enamorat (entenedor), i, si arriba al grau de drut ('amant'), aconseguirà, potser, de merèixer el gardon ('premi', 'guardó'). La dona a la qual el poeta s'adreça és necessàriament noble i casada; l'amor, per tant, esdevé adulterí. No podia ésser altrament: en no tenir les donzelles estat jurídic, tampoc no podien tenir, en conseqüència, vassalls; la casada, en canvi, pel seu estat, adquiria la categoria de domna, (domina 'senyora'). Ara bé: essent els casaments en aquesta època i entre les capes altes enllaços de conveniència, únicament l'amor adulterí podia ésser considerat autèntic. L'enamorat compta amb dos enemics, el marit, el gilós ('gelós'), i el lausengièr, l'adulador del marit, que pot denunciar-lo a aquest. Per tant, ha d'ésser discret, i en els seus versos amaga el nom de l'estimada sota un senhal, mot o frase que serveix per a designar-la. Sotmès a una sèrie de fórmules convencionals i oposant-s'hi, malgrat tot, un sensualisme exacerbat, el sentiment del trobador creà el concepte idealista d'amor-virtut: només l'home enamorat és virtuós, i un home virtuós és forçosament enamorat. En l'elaboració de l'amor cortès, mòdul que determinà la concepció posterior de l'amor a Occident, hi devien col.laborar principalment el concepte feudal i cavalleresc de la vida, els afanys espirituals i místics de l'Epoca (des dels escrits de Bernat de Clairvaux a la regla ascètica de Robert d'Abissel, fundador del monestir de Fons Ebraus), l'herència dels autors llatins, sobretot Ovidi, rebuda segons l'òptica medieval, i potser, encara, la poesia amorosa àrab, arribada a través de la Península Ibèrica.