1. Dels orígens al s XIII: els primers testimonis del català escrit.
A partir del segle VIII la llengua parlada a la Catalunya Vella ja no devia ser el llatí vulgar, sinó el català. Això vol dir que des d'aleshores ja havia d'existir, automàticament, una literatura popular catalana, de la qual no s'ha conservat cap mostra, ja que no era escrita, sinó que era composta, memoritzada i divulgada oralment.De tota manera la consciència general de parlar una llengua diferent del llatí no apareixerà fins més tard.
Entre els segles X i XI la llengua catalana estava ja formada i es distingia clarament del llatí d'on provenia. Si hom exceptua paraules i frases arromançades que apareixen adesiara en documents redactats en llatí per escrivans poc coneixedors de la llengua sàvia o que tenen un interès especial a fer-se entenedors a les persones no cultes, cap mostra de manifestació escrita en llengua vulgar per part de catalans no pot ésser exhibida en la primera meitat del s XII.
Així doncs, la llengua catalana apareix per primera vegada a la documentació escrita a la segona meitat del segle XII. Es conserven textos catalans jurídics, econòmics, religiosos i històrics del segle XII, científico-filosòfics i literaris dels sobirans catalans, dels tribunals, dels documents jurídics i de la comunicació administrativa. El primer text escrit íntegrament en català conegut és la traducció d'un petit fragment del Liber iudiciorum, codi de lleis visigòtic, de la segona meitat del segle XII. El primer text conservat escrit originàriament en català el trobem en la literatura religiosa: les Homilies d'Organyà, en la darreria del segle XII o a començaments del segle XIII. Ja ben entrat el s XIII, trobam la versió primitiva dels Gesta comitum Barcinonensium i les compilacions dels Usatges de Barcelona, entre d’altres. Són, totes elles, interessantíssimes mostres de català primitiu, en les quals, de tant en tant, s'observa una clara intenció literària, però llur valor primordial és la lingüística.
El poble, mentrestant, devia mostrar preferència per llargues narracions en vers sobre fets històrics en forma de cançons de gesta i per breus cançons populars, de vegades dialogades entre cor i solista.Es devien cantar peces de tipus amorós i les cançons religioses que aprenia al temple, com l'Epístola farcida de Sant Esteve, el plany de Maria Aujats senyors..., peces conservades en texts del s XIII, compostes per clergues amb la finalitat de mantenir la devoció popular.