Miquel Costa i Llobera

'Lo pi de Formentor'

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,

no canta per ses branques l'ocell que encaptivam;

el crit sublim escolta de l'àquila marina,

o del voltor que puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta;

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra es dura, mes besa son ramatge

el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i, vencedor, espola damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...

O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada

com l'au dels temporals.

Joan Alcover

'La Balanguera'

La balanguera misteriosa

com una aranya d’art subtil,

Buida que buida sa filosa

de nostra vida treu lo fil.

Com una parca bé cavil·la,

teixint la tela per demà.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

Girant l’ullada cap enrera,

guaita les ombres de l’avior.

I de la nova primavera

sap on s’amaga la llavor.

Sap que la soca més s’enfila,

com més endins pot arrelar.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

De tradicions i d’esperances,

tix la senyera pel jovent.

Com qui fa un vel de noviances,

amb cabelleres d’or i argent.

De la infantesa que s’enfila,

de la vellura que se’n va.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

'Desolació'

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques, una a una, va rompre la tempesta,

i el llamp, fins a la terra, ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí,

obert i sens entranyes, que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma arrel esclava,

i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol conhort:

cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.