EXEMPLE DE COMENTARI DE TEXT

Dels romànics altars no en queda rastre. Del claustre bizantí no en queda res: caigueren les imatges d'alabastre i s'apaga sa llàntia com un astre que en Canigó no s'encendrà mai més. Com dos gegants d'una llegió sagrada sols encara hi ha drets dos campanars: són los monjos darrers de l'encontrada, que ans de partir, per última vegada, contemplen l'enderroc de sos altars. Són dues formidables sentinelles que en lo Confent posà l'eternitat; semblen garric los roures al peu d'elles; les masies del pla semblen ovelles al peu de llur pastor agegantat. Una nit fosca al seu germà parlava lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu? Alguna hora a ton cant me desvetllava i ma veu a la terra entrelligava cada matí per beneir a Déu. -Campanes ja no tinc -li responia lo ferreny campanar de sant Martí.- Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia! Per tocar a morts pels monjos les voldria! per tocar a morts pels monjos i per mi. Que tristos, ai, que tristos me deixaren! Tota una tarda los vegí plorar; set vegades per veure'm se giraren; jo aguaito fa cent anys per on baixaren; tu que vius més avall, no els veus tornar? -No! Pel camí de Codolat i Prada sols minaires obiro i llauradors; diu que torna a son arbre la niuada, mes, ai!, la que deixà nostra brancada no hi cantarà mai més dolces amors. Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra; nosaltres damunt seu anam caient; lo segle que en deu tant ara ens aterra, en son oblit nostra grandor enterra i ossos i glòries i records se'ns ven. -Ai! ell ventà les cendres venerables del comte de Rià, mon fundador; convertí més capelles en estables, i desniuats los àngels per diables en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro, mes, ai!, sens esperança de conhort, puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro, i de pressa, de pressa, jo m'esfloro, rusc on l'abell murmuriós s'és mort. -Caurem plegats -lo de Cuixà contesta-. Jo altre cloquer tenia al meu costat; rival dels puigs, alçava l'ampla testa, i amb sa sonora veu, dolça o feresta, estrafeia el clarí o la tempestat. Com jo tenia nou-cents anys de vida, mes, nou Matusalem, també morí; com Goliat al rebre la ferida, caigué tot llarg, i ara a son llit me crida son insepult cadavre gegantí. Abans de gaire ma deforme ossada blanquejarà en la vall de Codalet; lo front me pesa més, i a la vesprada, quan visita la lluna l'encontrada, tota s'estranya de trobar-m´hi dret. Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures tu baixaràs a reposar amb mi, i ai!, qui llaure les nostres sepultures no sabrà dir a les edats futures on foren sant Miquel i sant Martí.- Aixís un vespre els dos cloquers parlaven; més, l'endemà al matí, al sortir el sol, recomençant los càntics que ells acaben, los tudons amb l'heura conversaven, amb l'estrella del dia el rossinyol. Somrigué la muntanya engallardida com si estrenàs son verdejant mantell; mostra's com núvia de joiells guarnida; i de ses mil congestes la florida blanca esbandí com taronger novell. Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Deú; i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l'altívol Pirineu. Fragment de Canigó (1886).

Anàlisi de “Los dos campanars”, dins Canigó, de Jacint Verdaguer.

Tasca prèvia	[Lectura comprensiva, feina sobre el text (subratllar i numerar línies) i material de suport: diccionaris, enciclopèdies, manuals de literatura, pàgines d'internet]
Contextualització	El text que s’ha escollit per analitzar té una importància bastant significativa dins el context de les lletres catalanes del segle XIX perquè representa, en gran part, el producte aconseguit en poesia culta —i en llengua catalana— d’aquella època. Es tracta, en definitiva, d’una composició en vers d’una de les obres cabdals del moviment literari de la Renaixença: el Canigó, de Jacint Verdaguer. L’autor d’aquesta extensa i magistral epopeia nacional va saber agafar el bo i millor de les propostes dels intel·lectuals de la Renaixença i va fer recuperar per al català la dignitat en la creació literària culta després de segles de desordre i indecisió. En un primer moment “Los dos campanars” va ser un poema autònom, és a dir, va ser escrit el 1886, poc després d’haver publicat Canigó, el 1888; per tant són les primeres estrofes d’aquesta temàtica èpica, que després ajuntà al llibre com a epíleg. Al capdavall, aquest afegit és una mena de conclusió o recapitulació de l’argument on es concentren els personatges i els ambients que han anat apareixent en el poema principal.
Anàlisi externa	De bon principi ja s’observa en el text la uniformitat de l’estructura formal, pròpies en la poesia verdagueriana. En aquest cas el poeta tria una única solució mètrica amb una sèrie idèntica de versos decasíl·labs, amb un equilibri rítmic únic i permanent. Els 105 versos són repartits en 21 estrofes de cinc, amb una seqüència de rima regular, sempre consonant, i que canvia de femenina (A) a masculina (B) /A,B,A,A,B/.
Primera impressió	Després d’unes quantes lectures, hom pot comprovar el to elegíac de la composició. El poeta es plany, plora, per la desaparició d’alguna cosa que ha estat molt important per a ell i per al col·lectiu que representa. Pretén lluitar contra el pas irremeiable del temps amb una veu poètica entre nostàlgica i fatalista. La millor manera que té d’evitar que l’oblit s’engoleixi tot aquest món del passat és fer-lo reviure en el present per mitjà del cant, de la poesia. Una via doblament útil: escriu i informa, i a més a més en català, la seva llengua. La primera impressió fa palès la intenció de l’autor. A l’entremig d’aquest univers pretesament resorgit per la ploma de Verdaguer hi ha la natura, viva i constant, que emmarca els fets i els transporta des de temps enrere al temps actual.
Anàlisi del contingut: temes	El poema s’enceta amb una sèrie d’interrogacions retòriques que demostren el grau d’exaltació del poeta davant l’horror que sent perquè el decurs del temps ha portat inevitablement l’abandó i la destrucció de llocs emblemàtics de la seva terra. Aquí ja apareixen els dos temes principals d’aquest epíleg, que també són, ben segur, els del poema central, Canigó. Els títols, tant d’aquest com d’aquell, no enganyen: són indrets molt arrelats a la terra per la seva construcció i per la fe que carreguen. Així doncs, la corrua dels anys, dels segles fins i tot, i els efectes que aquests han deixat en elements rellevants de la nació que el poeta representa esdevenen el moll de l’ossada d’aquesta elegia. Enmig d’aquest cant hi ha tostemps la natura, forta i resistent al temps i als homes. Més enllà dels danys materials dels campanars destruïts, descuidats i a punt de caure, hi ha el rerefons patriòtic del romanticisme. L’autor reclama atenció a aquesta immediata pèrdua que es traspassa al nivell ideològic de la reinvindicació de les senyes d’identitat pròpies, tan maltengudes durant dècades de cultura decadent. És evident que ja tenim escatida la línia central del poema. Tenim els tres vèrtexs del triangle: el pas del temps, el sentiment nacional i la natura pervivent, que són elements que es repel·leixen però que alhora es necessiten. I ara veurem com l’autor ens els dibuixa magníficament per mitjà de la marca artística.
Estructura: argument i parts	Ja hem comentat que les preguntes amb què s’inicia la composició serveixen a l’autor per expressar el seu patiment i desconcert envers el recurs del “Què se n’ha fet, de ......?”. Així aconsegueix captar de ben prest l’atenció del lector. Vol que aquest s’impliqui una vegada més, ja com a cloenda del Canigó, en l’univers nostàlgic i prepotent del poeta i dels qui pensen com ell que cal una recuperació nacional a tots els ordres. S’adreça a aquelles abadies mig perdudes a la muntanya i al record de la gent. Les humanitza per dotar-les d’emocions i, d’aquesta manera, aconseguir mantenir viva la corresponsabilitat amb el lector. S’esmenten també força elements de la vida monàstic i àdhuc personatges, alguns de la història popular. Aquesta solució té dues direccions: arrodonir l’ambient decadent i misteriós d’aquells llocs i reforçar l’esperit religiós i comunitari. Les referències al cristianisme no són en absolut gratuïtes. Li van molt bé a Verdaguer, —recordem capell—, per ‘educar’ el lector i trobar punts en comú que cohesionin la Catalunya del passat amb la del present. No es priva d’aprofitar dades hagiogràfiques (vides de sants). Segons això, podríem parlar d’una primera secció del poema que abraçàs els vint-i-cinc primers versos. Fa una presentació degradada i ombrívola dels escenaris en què se situen els protagonistes del poema, els dos campanars, veïns i germans. En aquesta primera part es demana els motius de la deixadesa dels edificis religiosos i dels seus components. Evidentment, això s’ha de transportar al terreny històric (ordres i regles monàstiques de l’edat mitjana) i artístic (estil romànic, bizantí). La remembrança de l’episodi medieval de la formació de Catalunya centra aquestes primeres estrofes. Els versos 26-90 comprenen bàsicament la conversa dels dos cloquers. Feta la ubicació temporal i espacial d’aquests personatges, veritables testimonis dels nou-cents anys d’història, el poeta renuncia a la paraula i la passa a dues veus que permeten diferents punts de vista. El diàleg és el recurs narratiu més sàviament emprat de tota la composició. Les dues primeres estrofes d’aquesta secció serveixen per introduir-nos aquests dos individus ressuscitats, ancians i per això fiables en la paraula. Contrastant amb la veu del monestir del Canigó, hi ha el campanar de Cuixà. Cadascun representa allò que conserva en el present i allò que ha estat en el passat. Són intrusos, al cap i a la fi, que l’home va deixar allà dalt, als Pirineus, i que les inclemències de la natura i del temps han abocat a la destrucció paulatina. Ambdós recorden un temps passat que ja no tornarà, a parer de dos vells amics asseguts i explicant les històries de quan eren jovençans. Els cloquers saben que a ells també els arribarà el moment de caure, de morir. No demanen més que una cosa: que es conservi la memòria de la seva existència. L’esperança és el darrer que s’ha de perdre. El poeta recupera la veu a les tres darreres estrofes (versos 91-105). La penúltima estrofa és segurament la més bella líricament paralnt. I els versos del final volen ser com les darreres paraules d’un moribund. Sentencia el que tothom ja sap, que tot passa i tot acaba. Però sempre queda Déu, el creador i el salvador de tot. I, per extensió, allà dalt hi restarà el que no mor, la muntanya, que està per damunt de tot i de tothom, excepte de Déu, el símbol d’una nació, d’una cultura, d’una identitat. El temps podrà malbaratar i fer desaparèixer altres coses, les paraules, per exemple, però no l’”altívol Pirineu” i tot allò que jeu als seus peus.
Figures retòriques i veus narratives	Com que es tracta d’una obra vuitcentista, i a més verdagueriana, és ben normal que el nombre de recursos estilístics emprats sigui, almenys, destacable. La poesia èpica és preferentment narrativa, i hem pogut comentar l’ús meditat de les veus del discurs elegíac del text. L’autor pretén incloure el lector en aquest cant des de les primeres línies. Les set preguntes sense receptor conegut en són una bona mostra. Tanmateix, el poeta no rebleix excessivament el poema amb figures que desdibuixin el seu discurs. Vol explicar Història (realitat) a través d’una història (ficció), i se’n surt prou bé. Deixa caure noms propis de persona i de lloc per reforçar lligams amb el lector, com si li volgués demanar: Et són familiars? Recordes que existeixen o que han existit? La primera part és plena d’aquesta intencionalitat i per això es limita a enumerar, amb vocabulari i adjectivació remarcable. Parteix de la descripció física de les parts d’un monestir per atl d’arribar a recrear com era la vida diària en aquells habitatges dedicats a la lloança del Senyor. Hi trobam epítets i comparacions (versos 10,19, 24-25) i metàfores, que reforcen el to cerimoniós del discurs i hipèrbaton, que, com a tot el poema, ajuden a encaixar les rimes. La segona part canvia el to. Ara és més viu i la informació s’escola amb més quantitat i a dues bandes. Cada campanar s’exclama i es lamenta del que s’ha perdut. També s’hi fan servir imatges i la personificació hi és omnipresent. L’autor vesteix les torres amb les parts del cos humà i ambdues viuen el dia i pateixen com patiria una persona en la mateixa situació. La part final no és pas gaire diferent de la resta. Continua conjugant elements de la natura (permanents) amb la deixadesa de les construccions. Personifica esplèndidament el puig del Canigó. I l’estrofa final condensa els tres fonaments de l’obra en boca del poeta.
Conclusió	A pesar que aquest poema té molts vincles quant a la temàtica i a l’argument amb el Canigó sencer, el cert és que “Los dos campanars” es pot ben comentar separadament. Al llarg del discurs surten personatges de la història de Catalunya que Verdaguer s’interessa a posar i que van ser en llur època primeres figures de la política i del món sociocultural. Però aquí no són ni de bon tros el més important. La cosa important és arribar a un nivell superior, més abstracte que una simple anècdota. La Natura, el Temps i la Nació són els eixos del poema. Cada un d’ells s’oposa i es complementa als altres dos. La naturalesa pren la forma del paisatge pirinenc, tan ben conegut per Verdaguer; la descripció d’aquest entorn, a semblança d’un locus amoenus, enquadra la memòria d’un passat gloriós digne de ser, si no reviscut, almenys sí recordat. I finalment, el poble, la comunitat, de tots els qui se senten reconeguts pels símbols que es desprenen del discurs dels dos campanars. Per damunt de tot això, hi ha ben clar Déu, la religió que tot ho embolcalla: el passat, el present i el futur.