Ramon Llull

1. BREU VISIÓ HISTÒRICA

A mitjan segle XIII havia quedat configurada, si fa no fa, la Reconquesta del sector hispànic oriental que els tractats havien atribuït als reis d’Aragó. Les energies acumulades de la Confederació catalanoaragonesa es projectaren cap a la Mar Mediterrània. Seguint un ordre cronològic, Mallorca (1229), Pitiüses (1235), Regne de València (1248), Sicília (1282), Sardenya (1343) i Nàpols (1440) foren territoris incorporats a aquella entitat política creada al segle XII a base d’estats autònoms units només en la persona del monarca.

L’expansió socioeconòmica que s’havia iniciat en les dècades anteriors al 1300 va arribar al seu zenit en el segle XIII i en el primer terç del XIV, l’època de la plenitud de l’Europa medieval. En un marc encara agrícola, senyorial i feudal, es produeix una forta embranzida de les activitats comercials i artesanals. Aquesta nova situació anirà estretament lligada al protagonisme de les ciutats i de la burgesia en la vida econòmica i social de l’Occident.

Des del punt de vista polític, cal destacar el paper rellevant que assoleix l’estament burgès en les noves institucions: les Corts i els organismes del govern municipal. Pere I el Catòlic, vençut i mort a la batalla de Muret el 1213, deixava el seu fill Jaume en poder del seu vencedor Simó de Montfort. Jaume I va aconseguir engrandir el territori del la Corona amb terres que havien estat en poder dels moros; les Balears i el País Valencià foren conquerides i repoblades majoritàriament per catalans, i la nostra llengua s’hi matisà en variants diferents. Obra seva és, doncs, la formació de la Catalunya Gran.

Des del segle XIII el català compta amb el seu primer gran talent literari universal: Ramon Llull. És el primer escriptor que va emprar el català en la prosa literària com a instrument normal de comunicació i també com a eina útil en l'expressió cultural. En aquest sentit, Ramon Llull va superar la situació lingüística de l'època, que era favorable a l'ús del llatí i del provençal en textos filosòfics o literaris.

Un fet sorprenent i que singularitza el català entre les llengües romàniques és que, mentre que el francès, el castellà, el portuguès, l’italià i l’occità es formaren en el domini de la poesia en el segle XIII, només el català es va formar en el de la prosa. Ramon Llull és, sens dubte, el creador de la prosa culta catalana, un escriptor magnífic i excepcional que sabé emprar correctament la pròpia llengua per a tractar camps que tradicionalment i universalment es presentaven en llatí.

Així doncs, la ciència medieval, sobretot la filosofia i la teologia, s’expressa en l’Europa cristiana d’aquell temps en llatí, i així continuaran les coses durant molt de temps. L’aportació de Llull consisteix a treballar i exposar aquestes matèries en romanç. I això marcarà profundament la nostra llengua i la col.locarà al capdavant de les llengües romàniques quant a assolir el seu nivell més alt de formació abans que les altres llengües, quant a esser la primera llengua normalitzada de la mà d’un creador que la farà apta i adequada per a tractar qualsevol tema de cultura del moment.

La producció escrita de Llull, datada entre el 1272 i el 1315, té unes conseqüències sociolingüístiques que cal remarcar. Ens trobam davant la primera normalització de la nostra llengua; és a dir, per primer cop en la història, el català és convertit en instrument apte per a qualsevol expressió culta i surt de l’àmbit col.loquial, familiar i vulgar en què encara era majoritàriament reclòs.

L’ús del català per un costat, i del llatí, de l’àrab i del provençal per l’altre, ens indica que aquest autor es troba en la cruïlla cultural de tres mons: el de l’escolàstica, el de la civilització musulmana i el de la poesia trobadoresca. I el català és un centre de relacions amb tot aquest entramat.

2. NOTÍCIES SOBRE L’AUTOR

La figura de Ramon Llull omple el món literari català del segle XIII. Llull se serví normalment de la llengua materna en les seves obres i demostrà que el nostre idioma tenia tants recursos com el llatí per ser expressió de la més alta cultura i de la més variada temàtica (filosofia, teologia, ciències exactes, creació literària).

Ramon Llull, fill de pares catalans vinguts a Mallorca amb motiu de la conquesta de l’illa per Jaume I, neix a la ciutat de Mallorques entre els anys 1232 i 1235. Se sap poca cosa de la seva infantesa. Rebé una educació cortesana i gaudí de la protecció de la corona: va esser preceptor del futur rei Jaume II, qui el nomenaria senescal i majordom de la cort.

La seva vida era la pròpia d’un cortesà afeccionat a la bona vida i amb inclinacions trobadoresques. Quan tenia devers vint-i-cinc anys va contreure matrimoni amb Blanca Picany am qui tingueren dos fills: Domingo i Margarida. Aproximadament el 1265 la seva existència va sofrir un canvi radical: el que s’ha anomenat ‘conversió’ de Ramon Llull (que ell més tard ens contarà en poemes com Lo Desconhort). Aquesta ‘conversió’ (provocada segons la tradició per l’aparició reiterada de Jesucrist crucificat) l’abocà a prendre una sèrie de determinacions o propòsits que, seguint la seva versió, es poden formular en tres aspectes:

—dedicar la seva vida a una tasca missional de conversió dels infidels;

—compondre tot un seguit de llibres per lluitar contra els errors de les altres religions i difondre l’ideal cristià primitiu;

—crear escoles de llengües orientals i de preparació dels religiosos per aconseguir els dos objectius anteriors.

La consecució d’aquestes tres fites el dugué a prendre mesures radicals envers la vida mundana que portava (abandó de la família i dels béns materials) i a desplegar una intensa activitat (estudis de llatí i teologia). Mancat d’una formació adient per a la tasca que s’havia imposat, comença l’any 1265 un període d’aprenentatge autodidacta a l’illa de Mallorca, que inclou l’estudi de la llengua aràbiga, i que culminarà nou anys després, el 1274, amb l’escriptura del primer gran monument de la literatura catalana: el vast Llibre de contemplació en Déu (1273-1274). Aquest mateix any, en el retir d’una ermita al puig mallorquí de Randa, Llull experimenta una revelació divina —la coneguda com «il·luminació de Randa»—, d’acord amb la qual concep un sistema d’abast universal per trobar la veritat i que seria infal·lible per a la conversió dels infidels: la coneguda Art lul·liana, que es materialitzarà en la redacció de l’Art abreujada de trobar veritat (1274). És per aquest motiu que se’l coneix amb el sobrenom de «Doctor Il·luminat». Des d’aquesta data, tota la biografia de Ramon Llull gira entorn dels esforços per donar a conèixer la seva Art; aquests esforços inclouen l’ús de la literatura com a vehicle de difusió dels seus ideals de reforma de la cristiandat i de conversió dels infidels, els quals seran comunicats a papes i a prínceps per tal de recollir el suport dels poderosos.

Són l’acció continuada i el dinamisme febril les notes predominants al llarg de tota la seva perllongada existència. Així, d’una manera simultània o successivament, a més de dedicar-se a l’estudi, compongué les seves obres (en tres llengües diferents); fundà monestirs, assistí a diverses universitats, efectuà continus viatges per tot l’Occident cristià, sempre intentant estimular els poderosos i intel.lectuals, religiosos o laics, en favor del seu propòsit missional i de reforma, i per contrades d’infidels. Allà els seus projectes reberen una bona acollida però malgrat tot s’adona que no seran mai duits a terme.

Tan convençut es trobava Llull de la seva missió que marxarà personalment en diverses ocasions al nord d’Àfrica (visità, en concret, Bugia i Tunis) per disputar amb els teòlegs musulmans. A finals de l’any 1315 sabem que es trobava en un d’aquests viatges missionals, a Tunis; cap al març de l’any següent, a l’edat de 83 o 84 anys, ja era mort. No se sap si va morir a Tunis mateix, a Mallorca o durant el viatge de tornada des d’Àfrica a la seva illa: la tradició va generar una llegenda segons la qual moriria lapidat com a màrtir de la fe.

3. OBRA

El periple vital de Ramon Llull reflecteix la seva forta personalitat, manifestada en una activitat frenètica que el va empènyer no sols a viatjar incansablement, sinó també a escriure un considerable nombre d’obres en català, en llatí i en àrab (265 segons el darrer catàleg, elaborat per Antoni Bonner). L’eix central que articula una producció escrita tan vasta és l’Art, dictada per Déu al puig de Randa, a la qual remeten les obres, literàries o no, de Llull. Aquesta Art hagué de ser reescrita diverses vegades en un intent de fer-la més assequible, ja que topava amb la incomprensió dels cercles intel·lectuals del moment. És per això que, per tal d’orientar-se en la gran quantitat d’obres de Llull, la crítica ha acceptat majoritàriament una divisió de la producció en quatre etapes, proposada per Antoni Bonner, d’acord amb els diversos canvis que experimentà el mètode lul·lià de trobar la veritat.

En tota aquesta producció hi ha dos vessants indissociables l’un de l’altre: el literari i el doctrinal. De fet, el que avui coneixem com a «literatura» no era per a Llull sinó un vehicle d’expressió subordinat a un contingut missional i apologètic que ocupa el lloc central en els seus interessos. Així ho palesa, per exemple, la crida que fa envers la reforma de la joglaria, un potent instrument de difusió d’idees al segle XIII i que considera allunyat de la intenció recta: donar lloança de Déu i servir per a l’eixamplament de la fe catòlica. Llull proposa, doncs, una «joglaria espiritual», d’acord amb el model de Sant Francesc d’Assís, qui es considerava, com el nostre autor, un «joglar de Déu».

Ramon Llull fou un gran escriptor, el primer gran nom de la literatura catalana. Durant la joventut ja tingué vocació literària, i la poesia dels trobadors, divulgada pels joglars, l'havia atret i la conreava. Escrivint una cantilena d'amor, tingué la visió que canvià essencialment la seva vida. Res no és arribat de la poesia profana de Ramon Llull, però esmenta sovint els joglars; per les seves altres obres rimades hom pot jutjar quin coneixement tenia de les normes poètiques del seu temps. La llengua convencional en la qual els trobadors catalans escrivien a la fi del s. XIII era coneguda de Ramon, però si li convenia, per tal de facilitar les rimes, no li feia res de mancar a la gramàtica. Hom no pot oblidar que Ramon mai no pensà a fer literatura.

Un dels punts que formaren el programa de la seva actuació després de les visions fou d'escriure un llibre, que no tingués rèplica possible, contra els errors dels infidels. Sempre fou fidel a aquest propòsit. El mitjà per a muntar l'obra que volia fer li fou donat per la il·luminació que, segons la Vita anònima, tingué a Randa. El resultat fou l'Art compendiosa d'atrobar la veritat, de la qual només ha arribat el text llatí. L'evolució de l'art primera es constata a través de l'Ars inventiva (1289), fins a arribar a l'Ars generalis ultima (1308). Al pròleg d'aquell llibre declarava l'autor que, si bé escriví moltes arts, volia explicar-les més clarament.

Les edicions en català permeten de llegir en la llengua de l'autor el Llibre de contemplació (1273?), tot amarat de jaculatòries i invocacions místiques, ric de confidències autobiogràfiques, que és, a la vegada, la primera manifestació de moltes de les tesis i de les argumentacions lul·lianes. Seguint el simbolisme del pròleg, el llibre exposa els temes de la contemplació. Primer l'escriví en àrab i no el traduí literalment sinó 'mudant certes raons' que no eren tan altes al primer text. Abans que el Llibre de contemplació escriví el del Gentil e dels tres savis, noble exemple de polèmica religiosa tolerant on intervenen un gentil que no tenia coneixença de Déu, un jueu, un sarraí i un cristià. Ramon estimava aquesta mena d'exposicions religioses i n'escenificà de semblants, però en cap cas el model no tingué la mateixa serenitat. La Disputa dels cinc savis, de títol tan semblant, és potser violenta i tot en alguns passatges.

Del Llibre de meravelles, amb l'episodi oriental del Llibre de les bèsties, i del Blanquerna, amb el seu Llibre d'Amic e Amat, que ja pertany a la literatura internacional, cal parlar-ne extensament. Són dues ficcions novel·lesques més valuoses per la intenció social i reformadora de l'autor que no pels vestigis que hom hi pugui trobar dels romans francesos i del misticisme oriental. En aquestes narracions crida molt l'atenció que no fossin redactades en vers sinó en prosa.

El Fèlix o Llibre de meravelles és una obra doctrinal novel·lada de Ramon Llull. Consta de deu parts, on hom parla de l'existència de Déu i de Jesucrist, del cel, dels elements, de les plantes, dels metalls, dels animals, de l'home, del paradís i de l'infern; el nexe d'unió entre elles és el recorregut del jove Fèlix per les meravelles del món i els ensenyaments que rep. Potser fou escrit a París i pot ésser datat vers 1288-89; fou influït pel Speculum naturale, de Vicent de Beauvais. Editat en castellà el 1750, ho fou en català el 1903. El Llibre de les bèsties és un apòleg politicosocial que constitueix el setè apartat del Llibre de meravelles. A partir de l'elecció del rei dels animals, se succeeixen una sèrie de narracions, molt ben estructurades, els personatges de les quals són animals amb característiques humanes que constitueixen una crítica dels defectes humans i socials dels homes. Segurament fou redactat abans que el Llibre de meravelles, i fou influït pel Calila i Dimna i el Roman de Renart. Fou editat per primera vegada el 1872.

D'altra banda, hi ha el Llibre d'Evast e Blanquerna, el protagonista del qual en els manuscrits del s XIV apareix també amb el nom de Blaquerna o Blacquerna. Aquest nom fou potser suggerit pel de la basílica de Santa Maria de Blaquernes de Constantinoble. És una novel·la enciclopèdica que exposa un pla de reforma del món. El llibre primer mostra l'ideal de vida familiar en la dels pares de Blanquerna, Evast i Aloma. La donzella Natana, destinada a esdevenir la seva muller, es fa monja quan ell decideix de seguir la vida contemplativa. El llibre segon descriu l'ordenació del convent del qual Natana és abadessa i la reforma a la qual Blanquerna, religiós, sotmet el seu. Elegit bisbe, restaura l'ordre a la seva diòcesi, i en un viatge a Roma és elevat a la dignitat pontifícia. Per mitjà dels seus cardenals fa triomfar les virtuts a tot el món i finalment renuncia al papat per tal de lliurar-se a la vida eremítica contemplativa com a estat suprem de perfecció, en la qual se li uneix l'emperador, l'altra de les dues potestats de la terra. L'obra es clou amb el Llibre d'Amic e Amat i L'Art de contemplació, que figuren escrits per l'ermità Blanquerna, i foren inclosos al conjunt. La data de composició de Blanquerna no és coneguda. La seva contextura fa creure que fou redactat en diverses etapes, probablement entre el 1283 i el 1285 a Montpeller, en una primera versió, potser modificada després de la renúncia de Celestí V al papat, el 1295. La primera edició aparegué a València l'any 1521; fou traduït al francès al s.XVII, al castellà al s.XVIII, i a l'anglès el 1926. La figura de l'ermità Blanquerna apareix també, a part la versió independent del Llibre d'Amic e Amat, al Llibre super psalmum Quincumque vult i al Fèlix o Llibre de meravelles, del mateix Ramon Llull.

La novel·la filosòfica té un exemple en l'Arbre de filosofia d'Amor, en el qual Ramon no pogué defugir el contagi del Roman de la rose. Dues obres didàctiques tingueren divulgació internacional: la Doctrina pueril i el Llibre de l'orde de cavalleria.

La base platònica de la filosofia lul·liana és palesa; no obstant, les seves fonts directes no queden tan clares, ja que mai no les cita. Els estudiosos de la filosofia islàmica han identificat fonts musulmanes en el pensament del nostre autor, fet totalment lògic si atenem al context en què es desenvolupà la seva formació (recordem que era capaç de llegir i d’escriure en àrab). Unida a la preocupació per la conversió dels infidels, trobem en l’obra de Llull una altra qüestió central: la reforma de la cristiandat. El punt de partença és la constatació del seguiment majoritari de la segona intenció i el consegüent oblit de la primera a nivell individual i social. Llull reacciona amb una forta crítica a les instàncies que detenten el poder religiós i temporal i amb el plantejament d’unes propostes radicals basades en molts casos en l’espiritualitat franciscana cristocentrista focalitzada en l’evangeli com a model de vida. Així, una de les idees centrals en la reforma lul·liana és l’exaltació de la pobresa evangèlica: partidari, com Sant Francesc, de l’«Església dels pobres», Llull proposa en la novel·la Blaquerna mesures concretes com ara la renúncia dels bisbes a dos terços de la renda, o la incitació als rics burgesos a exercir la caritat, tot i que l’estat idoni és el de la renúncia total a les riqueses temporals i l’acostament a Crist a través de la pobresa voluntària, com fan els pares del protagonista. Conscient que els seus plantejaments xoquen frontalment amb els valors predominants a l’època, alternen en el discurs lul·lià les notes de pessimisme amb les d’autoafirmació orgullosa en les quals assumeix les invectives dels seus adversaris, com ara quan fa pròpia la denominació de «Foll».

Els personatges de les novel·les lul·lianes sovint es comporten com a folls, ja que la seva actuació no es guia prioritàriament pels convencionalismes socials de la segona intenció, sinó per la lloança a Déu. Això fa que critiquin obertament i contundentment qualsevol comportament que consideren desviat de la finalitat marcada per la primera intenció, sense importar l’estatus del personatge criticat; és la força moral el que confereix autoritat suficient per a escridassar un rei, un bisbe o, si cal, un Papa.

Llull és conscient, a força de decepcions, que els interessos reals dels seus contemporanis es troben molt allunyats de les seves propostes sovint qualificades com a utòpiques. Al Desconhort, extensa composició en vers de seixanta-nou estrofes, aquest sentiment d’amargor s’expressa a través del diàleg amb un ermità, que planteja a l’autor les possibles causes del seu fracàs. Finalment, però, sempre troba forces noves per a continuar amb la tasca: Llull convencerà l’ermità de la bondat dels seus plantejaments i de la necessitat de continuar lluitant, i es guanya un altre company per a la seva causa. Com es pot comprovar, la literatura juga un paper primordial en l’expressió de les idees lul·lianes més personals, no sols de les filosòfiques. La seva lírica destaca així, en un panorama dominat per la reiteració sovint buida dels tòpics de l’amor cortès, pel seu to personal, sincer i commovedor.

La redacció del Tractat d’astronomia, atribuït a Ramon Llull i que data del 1297, ens palesa la pluralitat de temes i de disciplines que aquest autor treballava. Tot parlant de qüestions mèdiques a, per exemple, De principiis medicinae o al De regionibus sanitatis et infirmatis, l’autor havia fet referència al tema de l’astrologia. L’interès creixent per tot aquest món degué empènyer Llull a escriure’n un assaig específic. Aquesta obra va ser enllestida a París el mes d’octubre de 1297, moment que coincideix en una etapa de la vida de Llull en què intenta introduir-se en els ambients universitaris. Gràcies al text de còpia que ens ha arribat d’aquest tractat, podem conèixer una mica més l’estat de les ciències i en concret de l’astronomia en el temps de Llull. El conjunt de l’obra es troba sotmès clarament a les disposicions de la combinatòria lul.liana centrada en les qualitats elementals. En tot moment, l’autor té en compte l’experiència; els resultats de la seva anàlisi suposen un esforç innovador i intens per encaminar els temes científics cap a unes vies teòriques que els alliberin de les inseguretats de la tradició i de l’observació empírica irreflexiva.

4. TRANSCENDÈNCIA

La llarga vida de Llull fou extraordinàriament profitosa, a més de totes els activitats que hem esmentat, és autor d’unes dos-centes cinquanta obres conegudes —si fem cas als crítics més rigorosos—, escrites en llatí, català, àrab i provençal (en aquesta darrera llengua només algunes composicions poètiques) i que comprenen les més variades branques de la cultura: filosofia, teologia, medicina, ciències naturals, física, astronomia, novel.la, poesia,...

Ramon Llull és un dels primers escriptors europeus que fa servir una llengua vulgar, un romanç, i no el llatí com era habitual a tota l’alta edat mitjana, per tractar temes científics. Les obres que escriu en àrab tenen la intenció de fer-se entendre pels infidels i l’obra en llatí pretenia la difusió del seu pensament pels centres culturals més importants del continent. A més de poesia i novel.les, Llull va escriure obres filosòfiques, científiques, enciclopèdiques, teològiques i místiques, amb l’intent de sistematitzar tots els coneixements de l’època.

Introductor d'un lèxic extensíssim i de gran diversitat, ferm conductor d'una sintaxi rígida i àmplia i, en general, escrivint en un to elevat que no deixa escletxes al popularisme ni al castissisme (i això és, en part, la causa de la seva modernitat), el català de Llull és el més perfecte que ha estat escrit tot al llarg de la història literària catalana. Els propòsits didàctics i missionals de Llull eren assolits perfectament quan escrivia les seves obres en la llengua universal dels cristians, el llatí, o en la dels infidels que volia convertir, l'àrab; però quan ho féu en català, i ho féu sempre en proporció més gran que en les altres dues llengües, cal veure-hi bàsicament una voluntat literària, que ell sabia bé que només podria fer palesa en la seva llengua de naixença.



EL BREVÍCULUM DE THOMÀS LE MYESIER

CANT DE RAMON, musicat per Celdoni Fonoll